Tiana -Turó de l'Home - Tiana II

BttBtt


El dia 6 de juny és el meu aniversari. Ja sé que cada dia que passem és un dia més, i en el fons un aniversari més, i no li hauria de donar massa importància al dia 6, però com que la xifra d'enguany és rodona (50 anys semblen tenir més importància que 48 o que 52, per exemple) al gener em vaig proposar entrenar un mica cada dia per poder fer una sortida llarga com a premi per aquest mig centenar d'anyets que havia de fer.

Vaig veure a Probike que tornava la Transcat i vaig començar a somiar que podria fer-la. Pensava que l'itinerari seria similar al de les edicions anteriors, itinerari del qual només he fet la primera part (Ribes-Vic) i que és molt dur, però després em van dir que aquest any la ruta seria diferent i que es sortiria de La Molina per arribar al Fòrum, i vaig suposar que es passaria pel riu Besòs en el tram final. Això i el preu que calculava hauria de pagar per fer-la em van desinflar una mica. Finalment, quan em van dir la data, el dia 6, vaig saber que no hi seria: el 5 treballava fins les dotze de la nit i canviar-ho suposava un enrenou molt gran.
Però tot i saber que no l'havia de fer vaig anar entrenant, alguns cops en solitari, altres en companyia, sempre fent una mica més del que el mal de cames em manava. I de mica en mica van anar caient les sortides llargues Badalona-Sant Climent-Badalona, Transgarraf, Badalona-Corredor-Dosrius-Tiana, Transvallès, Badalona-Tordera-Girona, El 3000 de Tarragona, Badalona-Tordera-Girona-Blanes... barrejades amb sortides més curtes però que sempre acabaven al "Tub" de santa Coloma per fer més desnivell i quilòmetres.
I què faria el dia 6? No ho tenia massa clar, volia que fos una sortida llarga però no sabia on anar. Primer vaig pensar anar a Tarragona (una de les sortides que m'havia perdut per una malaltia del meu pare), però haver de tornar en tren no m'acabava de venir de gust després de les últimes experiències amb la RENFE. Després vaig començar a pensar en el Turó de l'Home i finalment em vaig decidir: hi intentaria anar, i si no em trobava bé girant cua o baixant a la platja em seria fàcil tornar a casa.

El dissabte vaig tenir molta feina i les cames em feien mal quan tornava a casa en bici. A més, vaig sopar molt tard i encara el tenia a l'estómac, com un mal presagi de la mala nit que m'esperava. Per això vaig decidir posar el despertador una mica més tard de l'hora habitual, les cinc. Per sort, vaig adormir-me relativament de pressa i quan em vaig llevar em trobava millor del que havia pensat.

A les 6:30 ja estava en marxa. Sabia que per poder acabar la sortida havia de ser conservador, guardant una mica de força per la tornada, i que no m'havia d'aturar gaire per tenir una mica de marge si hi havia alguna avaria o punxada, i així ho vaig fer. Al Camí de Baix d'Alella vaig destorbar uns quants conills amb el meu sorollós pas, però no em vaig entretenir fent fotos. Només en vaig fer del sol, un moment que s'entreveia entre els núvols que tapaven el cel.



Això em va animar una mica, ja que així passaria menys calor, tot i que no m'acabava de trobar bé del tot: ara em feia mal la cama, ara el genoll, ara el cul (i no portava ni 10 km!). Sé que escalfant molts d'aquests mals em desapareixen i per això no els vaig fer cas i vaig seguir la ruta sense forçar massa.

Després de pujar al GR-92 per la pista que surt de la riera de la Coma Clara d'Alella vaig passar pel Mirador de Premià, on sempre faig la foto del formiguer immens que s'estén per la plana, i que en aquell moment encara descansava sota els núvols de la nit


Podria dir que em conec el camí de memòria i no diria mentida, però anava mirant el GPS ja que últimament m'està donant força problemes. Sort en vaig tenir, ja que en la baixada a la Creu d'en Boquet s'havia aturat. Afortunadament va ser poc tram i el track es va gravar bé.

A Sant Bartomeu també és obligatòria la foto, aquest cop em vaig aturar per evitar que sortís borrosa


I vaig anar pujant en direcció a Can Bordoi. Als bonics plans de Ca l'Espinal les espigues de l'ordi ja rossejaven, movent-se amb el vent de la bromada negra i carregada de pluja que s'hi atansava pel darrere



A Can Dous les gotes d'aigua que em refrescaven des del Mirador de Premià es van tornar un ram força important i em vaig aturar per posar-me l'impermeable. Afortunadament la cosa no va anar a més i vaig poder seguir fins Can Bordoi sense massa problemes, i allà vaig aprofitar per esmorzar mentre esperava que parés de ploure, donant molletes a les gallines que sortien afamades del galliner amb el gall controlant


Després d'una estona la pluja es va aturar una mica


i vaig seguir endavant. Em quedaven uns set quilòmetres fins arribar al Santuari del Corredor, on no em vaig aturar i només vaig fer una foto


La baixada a Santa Maria de Palautordera la vaig fer vigilant una mica, ja que el terreny estava força relliscós tot i que la pluja anava minvant; el riu Tordera el vaig haver de passar traient-me les sabates, ja que hi havia -tot i que a la foto no ho sembli- força aigua


Ja m'havia tret l'impermeable, i tot i que de tant en tant queia alguna gota, el cim del Turó de l'Home es veia força bé. Això i les oliveres floridíssimes que vaig trobar a un costat i altre del camí abans d'arribar a Mosqueroles em va animar a seguir


A la riera de Rifer els ocells, primaverals, refilaven mentre l'aigua baixava amb força remor i jo pujava intentant no destorbar massa. Ja era a la vora de Mosqueroles quan vaig tornar a trobar un sembrat preciós



I a Mosqueroles, mentre les campanes tocaven a Missa, em vaig aturar per agafar aigua, menjar un entrepà i fer les fotos de Sant Martí i de la seva ermita




Després de tantes pluges, la pista estava envaïda per la vegetació



i milers de flors grogues, blanques, blaves, vermelles m'anaven acompanyant en el meu camí cap a l'estany d'en Viada, que seria la propera aturada, tot i que mínima, només per fer la foto i descansar una mica el cul, que em seguia molestant força


En arribar a la carretera que puja al Turó de l'Home des de La Costa del Montseny, vaig veure que la pista que surt a l'esquerra estava força neta, contràriament al que havia pensat, i hi vaig tirar per evitar el primer quilòmetre i mig de quitrà. Amb sorpresa, vaig veure que el que fa uns mesos era una pista ombrívola i estreteta s'havia convertit en una altra cosa. I ben aviat en vaig trobar la "culpable", la màquina que QUASI ho havia arrasat tot


Aquí està amagada, al fons


I aquí es veu -una mica només- part de la destrossa


Deixo la pista i començo a pujar per la carretera. Els quilòmetres costen de passar, però ja em queda molt poc per arribar al cim, només em cal tenir una mica de paciència


Mentre pujo tinc temps per admirar el que s'estén a la meva esquerra


Finalment arribo a dalt, on com sempre hi fa força fred. Afortunadament ho havia previst i portava roba per abrigar-me. Em vaig prendre nomé el temps de trucar a la Margarida i fer dues fotos abans de marxar




Va ser baixar i començar a ploure de nou. I el GPS se'm va començar a aturar a cada moment. Afortunadament ho vaig poder solucionar tocant la connexió de les bateries i ja no es va aturar més. La pluja no em va deixar baixar massa bé pel GR-5, tot i que en alguns moments s'anava aturant una mica. En un dels molts llocs bonics d'aquest GR-5 vaig fer aquesta foto que sembla feta en un dia de tardor


En algun tram del GR les bardisses gairebé no deixaven veure la pista, fins i tot vaig pensar que m'havia perdut entre la pluja i que no era al bon camí. I tant ho vaig pensar que finalment em va passar: a Can Bruguera en comptes de passar pel GR-5 vaig baixar per una pista paral·lela que em va portar després del petit ensurt fins Sant Celoni.

A la sortida de Sant Celoni, mentre plovia força, em vaig aturar a la benzinera que hi ha a la carretera de Granollers, on em vaig menjar l'últim entrepà del dia, entrepà que m'havia de donar la força que em caldria per pujar al Corredor per la pista que surt des de la carretera de Vallgorguina i que passa pel costat del Dolmen de la Pedra Gentil. Va ser arribar a aquesta pujada i deixar de ploure.

Eren les 4:30, l'hora del meu naixement, i mentre pujava vaig rebre les felicitacions dels de casa. Després d'haver patit molts dolors pujant el Turó, sobretot als genolls, ara em trobava força bé, potser per primer cop en tota la sortida. Això em va permetre pujar amb relativa rapidesa fins al Santuari del Corredor, on vaig tornar a fer la foto de rigor


En la baixada del Santuari vaig passar per un tram paral·lel a la pista per on havia pujat, molt més divertit i tranquil, però que es va acabar als plans de Can Guinard, on vaig tornar a la pista per on havia ciclat unes hores abans.
I així, de mica en mica, vaig anar passant per can Bordoi, per Can Dous i per la urbanització de Sant Carles, amb el seu Castell Exin


També vaig tenir temps de veure el cel i el verdíssim bosc d'aquesta primavera


i algun conillet que voltava per la pista aprofitant la fresca


Després d'una estona de puja-baixa pel GR-92, vaig tornar a passar pel Mirador de Premià, que estava si fa no fa com dotze hores abans, potser una mica més emboirat


Després de baixar a les escoles d'Alella pel corriolet divertit que em van ensenyar els Saltamarges de Tiana, ja només em quedava un petit tram del Camí de Baix d'Alella per arribar a casa entre les flors de les ginesteres dels camps de Can Gili i de Can Roca.

Aquest és el perfil de la sortida:

Badalona-Tarragona

Btt



Ja feia dies que volia fer aquesta sortida, però per la malaltia del meu pare, ja solucionada afortunadament, no ho havia pogut fer. La feina i altres sortides l'anaven arraconant una mica. Dues setmanes abans de la ViPxtrem vaig tenir l'oportunitat de fer-la i, tot i la calor que sabia que passaria, no la vaig deixar passar.
L'Andrés m'havia explicat que la ruta era força pistera i no massa complicada i per això vaig decidir modificar-la una mica: en comptes de passar el riu per Santa Coloma, ho faria per Montcada, baixant per la trialera de Puig Castellar i per anar al GR-92 pujaria per les "esses" i la Vinya. Aquí estic ja al capdamunt de les "esses"


I ara sóc al Vigia Alfa del Turó d'en Galzeran, mirant casa meva


...i casa vostra


Segueixo avançant, el sol s'amaga rere un núvol i a la foto sembla que es faci de nit, però no, no es fa de nit encara, sinó malament rai


i l'ermita de Sant Onofre, amb el seu xiprer acollidor, rep el primer sol matiner


I com que la ruta havia de ser pistera, faig uns quants corriols, seguint el track del dia que ens va acompanyar en David per Collserola. M'ho passo molt bé, tot i que tinc un petit ensurt en una baixada on em dono un cop al maluc després d'una caiguda. Passat aquest llarg tram de corriols, veig el turó de Montcada des de la banda bonica


Segueixo caminant, sense aturar-me però sempre a ritme tranquil, ja que em queden molts quilòmetres. Baixant de Sant Pere Màrtir em despisto una mica i passo per una pista asfaltada propietat d'Aigües de Barcelona i plena de conills que em porta fins a una tanca i he de donar la volta i pujar tot el que havia baixat.

Per sobre de Sant Feliu uns monstres metàl·lics m'envolten


Seguint la Riera de la Salut baixo fins al riu Llobregat, que va molt ple després de les pluges abundoses dels últims dies


És molt bonic, i va molt bé que hi hagi tanta aigua, però això fa que no pugui travessar-lo per on ho vam fer quan al febrer vam anar a Sant Ramon i que ho hagi de fer uns quilòmetres més avall, al costat del camp de l'Espanyol, on hi ha una passera elevada.

Després de passar per Sant Boi, on agafo aigua en una font que gairebé no raja, pujo fins l'ermita de Sant Ramon, passant per una font d'aigua fresca i pensant que no calia perdre tant de temps a la font urbana avariada. La pujada a l'ermita és dureta, però la passo molt bé tot i que ja porto uns quants quilòmetres


En un dels bancs del costat de l'ermita i a l'ombreta, em menjo un entrepà de tonyina boníssim. No m'entretinc gaire, ja que he de seguir el meu camí, que em portarà de baixada ara, cap a sant Climent.
Abans de continuar faig una foto de la marabunta humana que s'estén a la plana


Passat Sant Climent fa molta calor i veig que no estic massa bé. Em passen uns quants ciclistes, alguns d'ells no fan massa pinta de córrer gaire i segurament no m'haurien d'avançar, però no puc anar més ràpid del que vaig. Intento no preocupar-me, però no ho aconsegueixo i les pujades de la Serra de la Roca em semblen molt dures. Faig fotos del Castell d'Eramprunyà


i de l'ermita de Sant Ramon des de l'altra banda


Quan enllaço amb la carretera que puja cap a Begues ja fa temps que estic esborronat, tot i la calor que fa. No ho entenc massa, ja que l'entrepà ja ha d'estar digerit i assimilat, però em falta combustible. Com que no em queda gaire per pujar a Begues, decideixo menjar una barreta quan hi arribi. Em costa molt, fins i tot m'he d'aturar a mitja pujada. Quan sóc a la benzinera omplo el bidó d'aigua i estic a punt d'abandonar. Em menjo una barreta i provo de seguir endavant tot i que sense gaire convenciment.

Apareixen els primers margallons, la pista ja fa estona que s'ha transformat en un corriol força pedregós en alguns trams




Sembla que la barreta m'ha refet una mica i tot i que encara no estic bé del tot, segueixo endavant amb un Sol radiant que no em deixa mai sol. Passo per llocs coneguts en la Trans-Garraf


i esmorzo a l'Arboçar de Dalt, al mateix lloc on ho vam fer en la Trans-Garraf tot i que ara està ple del que resta dels petards de Sant Joan. Ara em menjo un entrepà de cacau d'Intermón, que m'ha de donar l'energia que em fa molta falta.
Després del dinar segueixo endavant i, entre vinyes, arribo a una cruïlla amb molta visibilitat on dos nois de 21 anys, i segurament les seves mares també, hi van trobar la mort


La ruta em porta al costat de Sant Martí d'Olèrdola i del seu Castell, pel Fondo de la Vall. Em ve al cap la música de la pel·lícula "The Big Country", que és la que encapçala aquesta crònica. I així, cantant, se me'n van totes les cabòries del cap mentre segueixo pedalant


M'aturo en ple Fondo per fer una foto d'aquesta cabana de pedra seca que ara està al mig del bosc, oblidat de fa molt el temps en què tot estava conreat per poder sobreviure


Deixo el Fondo i pujo una mica, per veure un paisatge espectacular i per on em portarà la bona pista que ara estic seguint


I em porta al pantà de Foix, on no havia estat mai, i que fa goig ja que està ben ple. Fins i tot hi ha ocells aquàtics esperant el seu berenar


Hi ha tanta aigua que vessa pel lateral, i això que estem a final de juny


El track que segueixo voreja una bona estona el pantà per un corriol força divertit i amb algunes pedres que m'agrada força de fer. L'aigua fa de mirall i m'he d'aturar per mirar-la una estoneta


Passo per un tram de GR força maco però que em cansa força ja que hi ha força pedres, tant a la vora com al mateix camí


Amb les pedres que van sobrar després de fer les parets, els pagesos es van fer cabanes també de pedra seca. Mentre les miro, me'n recordo del Pare Vellet de Viladomiu Nou, que segons expliquen els meus pares era un dels últims que encara en sabien fer quan jo era petit fa gairebé 50 anys


Arribo per Albinyana, on cap de les fonts raja, però vaig tirant de la de la motxilla que ja està força calenta després d'un dia com el d'avui, sense cap núvol i amb molt pocs trams d'ombra. A Salomó, al costat de l'església sí que en trobo, tot i que raja força calenta i no es massa bona. Però com que em fa falta, l'agraeixo d'allò més


Ja ben hidratat, tot i que encara una mica calent, segueixo pedalant fins on em porta el vent, i el vent em porta al Pantà de Gaià, que està força buit


Uploaded with ImageShack.us
Uns cavalls em miren amb atenció quan passo pel seu costat


Em veuen cansat i acalorat, després de tants quilòmetres i de tantes pedres. Potser sí que en la ruta hi ha molta pista, però també hi ha molts trams de corriol trencat, amb moltes pedres, i tant de pujada com de baixada, de manera que no et pots distreure gens ja que sinó vas per terra.
El track no m'acaba de portar mai a Tarragona tot i que a la pista trobo molts cartells que m'ho indiquen, però no hi tiro per no perdre'm i vaig seguint pacientment el que em diu el GPS: tard o d'hora hi arribaré, vaig pensant. I hi arribo després de 15 hores:


i ja només em queda agafar el tren, que passa en pocs minuts i gairebé el perdo, i que, ben apretadet amb tanta gent com hi va, em porta fins a casa.